Oh Ferran, oh Ferran

Ha estat una de les frases del Mundial, una de les bandes sonores de la competició amb permís de Shakira i del seu hit talismà de torn per a Espanya, o de les anades d’olla de Donald Trump. L’Oh Ferran, oh Ferran de Rocío, una creadora de continguts que va voler fer broma amb les seves amigues mentre gravava un vídeo, sense imaginar que el seu àudio es faria viral i dispararia el sex appeal del jugador d’Espanya i del Barça. Algú que ja fa temps que adverteix que té una mentalitat de tauró, que és precisament la que volíem veure sobre els terrenys de joc, no a les pistes de ball, als reels, als diversos TikToks o en pujades sobtades de testosterona.

Si us soc sincer, no sé en quin moment Ferran s’ha convertit en una mena de superheroi sense capa, un gigoló a qui afavoreixen els cabells llargs, el bronzejat de platja i els tatuatges i que, en qüestió de setmanes, ha mutat en un dels jugadors de moda. I no només pel gol que va donar a Espanya el seu segon Mundial en un duel èpic contra l’Argentina. El gol només va ser la culminació d’una obra una mica surrealista que s’ha anat cuinant durant les últimes setmanes i que ha situat literalment Torres a l’aparador del desig. I no només del futbolístic.

Com que això no és Tinder, centrem-nos en l’àmbit futbolístic, que entenc que és una cosa que m’agraireu. Ferran Torres fa mesos que es reivindica, primer al Barça, amb la seva millor temporada, i més tard amb una selecció espanyola en què va perdre la titularitat, però on va demostrar ser un suplent molt valuós. El valencià acaba contracte el 2027 i la sensació és que hi ha interès per aprofitar el moment i aconseguir allò que fa uns anys semblava inviable: un contracte de crac mundial.

El meu olfacte s’entesta a dir-me que l’interès del PSG no és nou i que el jugador coneix des de fa mesos el desig del club francès i de Luis Enrique. Per això, ara voldria mantenir un pols amb el Barça amb el teló de fons perfecte del seu paper de superestrella, que diria Aitana, al Mundial. És més, el seu entorn ha fet moviments en aquesta direcció i m’atreveixo a dir que el desembarcament a París està molt més avançat del que ens volen fer creure.

La frase de fa uns dies assegurant que “el Barça ha de demostrar que m’estima” em sembla la coartada del covard que sap que abandonarà el vaixell, però que vol construir un relat victimista proper al me’n vaig perquè no m’estimen.

Si tenim en compte el protagonisme que ha tingut aquesta temporada al Barça, la seva sentència no sembla gaire realista, ja que Flick li ha donat la titularitat per davant de Lewandowski. Han estat 20 gols en 47 partits, la seva millor temporada com a blaugrana des que va arribar procedent del Manchester City al mercat d’hivern del 2022, quan crèiem que Guardiola ens regalava les sobres que no li funcionaven. El temps ha acabat donant la raó a jugadors com Éric García, ara indiscutible en aquest Barça.

Una altra cosa és si parlem d’emoluments. De sou. De diners.

Aquí la interpretació dels fets ja pot ser més subjectiva, perquè per a molts el seu bon rendiment durant l’últim any no justifica les seves pretensions actuals. I encara menys tractant-se d’un futbolista que va costar 55 milions d’euros i que ha viscut moments importants de bloqueig, amb les corresponents desesperacions de l’afició culer.

M’atreviria a dir que, tan bon punt Ferran ha començat a fer bé les coses, la seva valoració ha pujat com la marea per la nefasta comparació amb les seves primeres temporades, quan no semblava donar la talla per jugar al Barça.

Potser ha fet callar boques, no diré que no. Però no prou perquè l’afició culer consideri Ferran Torres un intocable, que entenc que és el que ell reivindica quan demana una millora contractual.

Significativa va ser l’enquesta que vam fer en aquest mitjà fa uns dies, en què us preguntàvem si faríeu un esforç per retenir el valencià. La resposta va ser més que contundent: va guanyar el NO amb el 100% dels vots. Majoria absoluta i insultant.

Torres tornarà el pròxim 12 d’agost, després d’unes merescudes vacances, i a partir d’aquí s’accelerarà tot el procés. Públicament ens venen que hi haurà una reunió entre el club i el jugador per valorar-ne la renovació. No dic que aquestes converses no es produeixin, però la sensació és que tant el futbolista com el Barça saben perfectament què passarà durant els pròxims dies.

Un tensarà la negociació —si és que realment n’hi ha— fins al final, mentre que els altres recrearan un clima de concòrdia amb unes línies vermelles molt clares: no es farà cap bogeria per Ferran. Entre altres coses, perquè encara queden bogeries per fer. Llegiu Rodri o, sobretot, Julián Álvarez.

Dit això, sí que em semblaria una mica temerari desprendre’s del Tauró sense haver pescat abans un davanter centre, es digui Julián o Perico de los Palotes.

Així que Rocío, la creadora de continguts de qui us parlava al principi de l’article, va ser visionària. Efectivament: oh Ferran, oh Ferran.

Però sense un to jocós i lasciu. Poseu-hi més aviat el to misericordiós de qui comença a estar fins al capdamunt de tant victimisme i de tants petons a l’escut per acabar defensant la samarreta dels equips que més mal ens fan.

També val per a Salma Paralluelo.

Bon vent i barca nova!