Molta hipocresia amb Lamine Yamal
L'únic "pecat" que ha fet el davanter del Barça és expressar la seva opinió sense artificis en un món cada cop més fals i encarant-se amb el madridisme sociològic
Hi ha una curiosa hipocresia al voltant de Lamine Yamal i la Pilota d’Or. El jugador del Barça ha fet una cosa tan simple —i tan poc habitual en un futbol cada vegada més controlat per discursos prefabricats— com expressar la seva opinió: ell considera que mereix guanyar el premi i, entre ell i Kylian Mbappé, dos dels millors jugadors del món, aquest any es veu per davant del francès.
A partir d’aquí, una part de la premsa espanyola ha reaccionat com si Lamine hagués comès una arrogància imperdonable. Se l’ha acusat d’excés de confiança, de falta d’humilitat i fins i tot d’haver traspassat una línia que, en realitat, només existeix quan qui parla és un futbolista del Barça.
Dir que vols guanyar no és faltar al respecte
Lamine no ha menyspreat Mbappé. No ha negat la qualitat del davanter del Reial Madrid ni ha afirmat que la seva candidatura no tingui arguments. Simplement ha defensat la seva pròpia candidatura. I això, en un esport competitiu, no hauria de ser cap escàndol.
Els grans jugadors tenen ambició. Volen guanyar títols, marcar els gols decisius i rebre els reconeixements individuals. La Pilota d’Or no és un premi que s’hagi de demanar amb el cap cot ni amb una falsa modèstia de manual. Si un futbolista creu honestament que ha estat el millor, té tot el dret a dir-ho.
De fet, sovint s’aplaudeix aquesta personalitat quan ve d’altres jugadors. La seguretat en un mateix es presenta com a mentalitat guanyadora quan la protagonitza un futbolista determinat. En canvi, quan la manifesta Lamine, es converteix en supèrbia. Aquesta doble vara de mesurar és el que resulta difícil d’ignorar.
La campanya que canvia segons el club
El més revelador, però, no és tant la reacció a les paraules de Lamine com el canvi de discurs que s’ha produït al voltant de la Pilota d’Or. Durant bona part del debat, Rodri era presentat com el gran candidat espanyol, el jugador que havia de posar fi a una suposada injustícia històrica i tornar el premi al futbol estatal.
Però aquest relat va perdre força quan Rodri va acabar fitxant pel Barça i no pel Reial Madrid. A partir d’aquell moment, el suport mediàtic a la seva candidatura va començar a diluir-se, mentre Mbappé passava a ocupar el centre de l’escena. No és que el francès no tingui arguments —en té, i molts—, sinó que costa no veure-hi una certa conveniència en el canvi de candidat.
Quan Rodri era una possibilitat vinculada al futbol espanyol, se’n reivindicava el valor, el lideratge i la capacitat d’entendre el joc. Quan va vestir de blaugrana, el focus es va desplaçar. I ara, quan Lamine defensa que ell mereix el premi per davant de Mbappé, alguns dels mateixos altaveus que abans reclamaven reconeixement per a Rodri consideren que el jove del Barça hauria de callar.
Lamine molesta perquè no demana permís
Lamine Yamal no juga amb por i tampoc parla amb por. Aquesta és una de les seves grans virtuts, però també una de les raons per les quals genera tanta incomoditat. És un futbolista de 18 anys que no demana permís per assumir responsabilitats, per voler ser decisiu ni per considerar-se candidat als premis més importants.
El Barça ha tingut massa sovint jugadors obligats a justificar-se per tenir ambició. En canvi, altres futbolistes poden proclamar que volen ser els millors sense que això sigui interpretat com una ofensa. Lamine trenca aquest guió perquè no accepta el paper de jove talent que ha de limitar-se a somriure, agrair l’oportunitat i esperar el seu torn.
I potser aquest és el principal motiu de la reacció: no molesta tant el que ha dit com el fet que ho hagi dit ell. Un jugador blaugrana, jove, diferencial i amb una projecció extraordinària, que no amaga que vol la Pilota d’Or i que considera que ha fet prou mèrits per guanyar-la.
El debat s’hauria de decidir sobre la gespa
La discussió hauria de ser futbolística. Es pot defensar que Lamine mereix el premi, que Mbappé té millors arguments o que qualsevol altre candidat ha tingut un any superior. El que no té gaire sentit és convertir una opinió legítima en un judici moral.
La Pilota d’Or s’ha de decidir pel rendiment, la influència en els partits, els títols, la regularitat i la capacitat de marcar diferències. No per qui és més dòcil davant dels micròfons ni per qui encaixa millor en la narrativa mediàtica del moment.
Lamine ha fet exactament el que faria qualsevol gran competidor: dir que vol guanyar i explicar per què creu que ho mereix. Si això provoca tanta reacció, potser el problema no és la seva declaració, sinó la incomoditat que genera que el millor jugador jove del món sigui del Barça i no accepti que ningú li marqui el sostre.
La hipocresia, en aquest cas, no és que Lamine es consideri mereixedor de la Pilota d’Or. La hipocresia és exigir-li humilitat mentre es construeixen campanyes canviants segons el club del jugador. Al final, però, la resposta més contundent no arribarà des de les tertúlies: arribarà, com sempre, sobre la gespa.