Kang Barça: la còpia d'un sentiment

Fa uns anys, la Michele Kang era una nena curiosa, la petita de tres germanes, que gaudia practicant tota mena d’esports: futbol, bàsquet, beisbol i, sobretot, tennis, que va ser la seva gran passió esportiva fins que va començar els estudis. Curiosa, brillant estudiant i l’orgull del seu pare, que exercia de professor. L’any 1980 va ingressar a l'Escola de Negocis de la Universitat Sogang, l’única dona admesa de la seva promoció, i va acabar primera. L’esclat de l’aixecament de Gwangju la va obligar, com a tants altres ciutadans del seu país, a marxar als Estats Units, on va estudiar Economia a la Universitat de Chicago i va cursar un màster en gestió pública i privada a la Yale School of Management.

La seva trajectòria professional no va deixar de créixer, però el 2008 va haver de superar un gran obstacle de salut: un càncer de mama. Ho va fer. I va continuar liderant diferents projectes i ampliant un currículum professional interminable. La seva història amb l’esport va començar durant una recepció al Capitoli l’any 2019. Allà va conèixer Baldwin, que li va parlar del potencial del negoci del futbol femení. Un any més tard va entrar com a sòcia minoritària de l’equip. Dos anys després ja n’era la propietària majoritària després d’una operació valorada en 35 milions de dòlars.

Ara el nom de Kang està irremeiablement lligat a l’etiqueta de gran magnat del futbol femení. En només sis anys ha aixecat una estructura multiclub, Kynisca Sports International, que agrupa el Washington Spirit de la NWSL (la lliga femenina dels Estats Units), l’OL Lyonnes francès (el club més llorejat d’Europa, amb vuit Champions i quinze lligues) i el London City Lionesses anglès, acabat d’ascendir a la Women’s Super League i que aquest any ha incorporat dos mites blaugrana: Alexia Putellas i Mapi León. Perquè sí, Michele Kang, als seus 67 anys, també s’ha convertit en una mena de malson per al barcelonisme.

L’empresària i filantropa sud-coreana sembla obsessionada amb el Barça, un club on ha anat pescant els darrers anys i del qual ja s’ha endut vuit peces importants. L’última, una Salma Paralluelo que aquest dissabte anunciava el seu fitxatge per l’Olympique de Lió. Primer va ser el director esportiu Markel Zubizarreta, que ara és el director esportiu global de tot el seu conglomerat. Després de fitxar l’arquitecte del projecte, va tenir clar que necessitava un gran entrenador i va incorporar Jonathan Giráldez, que ho havia guanyat absolutament tot amb el Barça. El seu primer destí va ser el Washington Spirit, tot i que la temporada passada ja va fer el salt al Lió amb la mala sort de topar-se a la final amb l’únic rival que ningú volia: un Barça que les va passar per sobre.

En aquell equip també hi juga la noruega Ingrid Engen, que havia deixat molt bon record al Barça. La construcció paral·lela del London City ha fet que fitxi dues jugadores blaugrana per temporada: l’any passat van marxar Jana Fernández i Lucía Corrales, i aquest any el cop ha estat molt més dolorós perquè s’ha endut dues jugadores emblemàtiques com Mapi León i, especialment, una Alexia Putellas que sembla fascinada per la capacitat de gestió de Kang i la seva manera d’entendre el futbol femení. L’última adquisició, com ja hem explicat, ha estat Salma Paralluelo, una futbolista que molts culers ja esperen retrobar al Johan Cruyff.

Pere Romeu ha concedit aquest dissabte una entrevista a Mundo Deportivo i, preguntat sobre si tem el poder de l’imperi Kang, ha donat amb la clau: «Aquí podem estar tranquils perquè continuen creixent futbolistes i tenim una plantilla jove que sembla veterana. Es genera un sentiment de pertinença molt important per al desenvolupament, una cosa difícil d’aconseguir amb un altre tipus de propietat». En la mateixa línia que Cata Coll, que ja va advertir que no tot es pot comprar amb diners, el tècnic fa referència al sentiment de pertinença, és a dir, a l’orgull de formar part i defensar els colors d’aquest club.

No sé si comparteixo del tot aquesta tranquil·litat, perquè el futbol femení és un negoci en plena expansió on cada vegada pesen més les decisions econòmiques que no pas les sentimentals. El que sí tinc clar és que les línies vermelles que el Barça no pot permetre que es traspassin són les que afecten les jugadores més joves, que representen el present i, sobretot, el futur del club. Que algunes futbolistes vulguin cremar els seus últims cartutxos en un altre equip i viure noves experiències em sembla fins i tot comprensible. El que no voldria veure mai és com jugadores que encara tenen tot el futur per explotar al Barça ho acabin fent en un altre club només per diners.

Per això és imprescindible inculcar des de la base aquest sentiment innegociable que el Barça és molt més que un club de futbol, que hi ha una massa social que estima, acompanya i fa créixer el futbol femení, una realitat que no podran comprar ni a Lió ni a Londres. I, sobretot, recordar un principi que gairebé mai falla: la còpia mai no és millor que l’original. Kang Barça pot sonar bé, però com Can Barça no hi ha cap llar. Arribarà l’hivern, i amb ell vindrà el fred. No en tingueu cap dubte.