Radiografia del Barça femení: Orgull amb crítica constructiva
L'equip blaugrana opta de nou a guanyar-ho tot i segueix sent l'orgull del culers, però hi ha punts amb marge de millora que no podem obviar

El Barça femení és sinònim d’orgull. A aquestes alçades de la pel·lícula, pocs inconscients poden parlar de manera destructiva d’una secció que ha empoderat el club, que s’ha erigit en una de les millors del món i que, en els darrers anys, ha acompanyat el culer deprimit quan els resultats del masculí no eren els esperats. Res a afegir-hi i cap més puntualització primmirada a fer.
La gala de la Pilota d’Or de dilluns passat a Londres no va ser res més que la cirereta d’un pastís que fa anys que llueix com el més saborós del món. Els premis tenen ADN Barça i tornen a impulsar la marca del femení fins a l’infinit i més enllà, com diria el nostre estimat Buzz Lightyear. Tant, que l’única opció que els queda allà fora, on habita la galàxia Kang, és copiar-nos, encara que sigui a còpia de seduir les nostres jugadores perquè acabin les seves carreres lluny del conjunt blaugrana. Ja tornaran.
Si alguna cosa ha demostrat aquest equip és que sap sobreposar-se als obstacles que l’amenacen cada temporada, majoritàriament en forma de lesions o de sortides més o menys traumàtiques de determinades jugadores. Entre l’esperit competitiu de la secció, unes futbolistes que no es cansen de guanyar i un planter que cada any dona els seus fruits, la fórmula sembla més que ben protegida. I una bona prova d’això són els resultats d’aquesta temporada, amb l’equip líder a Espanya i a Europa.
Però no oblidem que en aquest club sempre volem més, i que no n’hi ha prou de ser les millors: volem continuar sent-ho durant molt més temps. Volem marcar una època, una era. I això passa per saber trobar l’equilibri entre l’elogi merescut i la crítica necessària i constructiva, perquè la condescendència no ens ofegui en un excés de comoditat o en el trànsit eufòric de qui es creu vencedor només pels colors de la seva samarreta.
Jugar al millor equip del món té un peatge: no totes les jugadores tenen el nivell Barça. No voldria que això sonés despectiu, sinó més aviat realista. I crec que és una cosa que, en major o menor mesura, hem anat detectant aquests darrers anys, per molt que de vegades ens faci mal posar-nos les ulleres de la realitat. És llei de vida, i també llei d’aquest esport, en què has assolit un nivell tan exquisit que ara qualsevol peça que no encaixi a la perfecció sobresurt en el conjunt de l’obra. Però això no ha de ser necessàriament dolent, i encara menys definitiu.
L’altre dia plantejava en una xarxa social una sèrie de preguntes incòmodes sobre l’actualitat d’un Barça femení que, alhora, té una altra realitat: continua arrasant allà on va. I és que ningú no parla d’hecatombe ni de crisi, sinó simplement de qüestions que, pel bé de la transparència en alguns casos, o pel simple fet d’evitar relaxacions o sobredosis d’adulació, crec que és interessant tenir presents per intentar aconseguir una nova temporada perfecta.
En l’àmbit social, hem de trobar una fórmula perquè l’afició torni a omplir el Johan. Crec que tots estarem d’acord que el millor equip femení del món mereix tenir l’estadi ple, i això passa inexorablement per oferir preus més competitius i populars. El femení és molt més que un equip de futbol convencional: és un punt de trobada esportiu i familiar que genera una massa social molt reconeixible, però que, alhora, no es pot permetre pagar 200 euros cada setmana per veure un partit de la Lliga F. Em sembla una aberració. Com també m’ho sembla reduir el nombre de mitjans de comunicació acreditats que donen veu al futbol femení arreu del món. Els horaris són els que són, i la ubicació no és la millor, però és la que tenim des de fa anys i bé que abans l’estadi s’omplia de gom a gom.
En l’àmbit esportiu, crec que aquesta temporada anem una mica justos pel que fa al fons d’armari, especialment en un curs en què les lesions ens tornen a castigar. Entenc que l’objectiu del cos tècnic és arribar al tram decisiu de la temporada amb totes les peces disponibles i al màxim nivell, tot i que ja sabem que això del futbol és molt capritxós.
Que alguna cosa passa amb les lesions de Kika és un secret de domini públic, i crec que ella és la primera interessada a trobar-hi una solució. La portuguesa ha caigut dreta entre l’afició culer i té una tècnica extraordinària, però necessitem més continuïtat, més pes i més lideratge sobre la gespa. I l’hi demano perquè sé que ho pot donar.
A l’Aitana no la descobrirem ara. Per alguna cosa és tres vegades Pilota d’Or, una fita que ara ja comparteix amb Alexia Putellas. Però la sensació és que alguna cosa no es va gestionar prou bé amb la seva lesió greu i que, potser, les presses ens han portat a estar ara contínuament pendents de les seves molèsties. El Barça necessita la millor versió de l’Aitana, i ella necessita tornar a gaudir, sense dolor, del que significa ser jugadora del Barça, encara més aquesta temporada, en què també és capitana.
Dels nous fitxatges, Van Asten és qui millor ha encaixat en l’estil de l’equip, però hem d’exigir més a Martina i a Kerolin.
Això no significa ni carregar contra elles ni sotmetre-les a una allau de crítiques, sinó simplement ser conscients que, si volen ser titulars en aquest equip, han de fer un pas endavant cadascuna en el seu àmbit: la primera, en intensitat defensiva; i l’atacant brasilera, alliberant-se de pressions i bloquejos i tornant a ser ella mateixa.
L’altre dia, Kerolin va fer el seu millor partit amb la samarreta del Barça i va marcar dos gols. Tant de bo sigui el punt d’inflexió perquè l’atacant es deixi anar definitivament, perquè necessitarem la participació de totes fins al final de temporada.
Esperem que Laia Aleixandri pugui tornar a trepitjar la gespa ben aviat, però amb ella caldrà tenir prudència i paciència. I ja tenim ganes de tornar a veure Vicky López fent de les seves sobre el terreny de joc. Jugadores del planter com Rosalía, Lúa Arufe o Maysa estan aportant coses interessants i poden ser les joies de la corona del filial aquesta temporada.
Aleshores, estic preocupat? No. Estic desanimat? Ni de bon tros.
Però sí que tinc la sensació que cada any costarà més guanyar títols —som el rival a batre per excel·lència— i, per tant, el nivell competitiu de la plantilla no pot disminuir en aquesta jungla en què, en altres indrets, els diners s’imposen a la cura del planter.
Cuidar la secció també implica detectar-ne els punts febles i millorar-los. I, sobretot, ser crític quan toca amb el millor equip del món no significa desestabilitzar ningú, sinó buscar la millor versió de la plantilla perquè, precisament, pugui continuar sent durant molts anys més el millor equip del món.
I en això dubto que hi pugui haver cap debat.
