Julián Álvarez: pel preu no, per l’actitud sí

És més que evident que el fitxatge de Julián Álvarez pel Barça no genera consens, especialment per l’elevat preu d’un jugador que molts no veuen com un crac determinant. Però no és menys cert que pocs jugadors han mostrat en els últims anys tantes ganes de vestir de blaugrana com l’argentí. I el més important és que això seu no és cap farol: ho ha demostrat amb fets i paraules. Només vol el Barça. Em permetreu que sigui una mica romàntic, però, en temps de clics, números i postureig, que un professional mostri aquesta insistència per venir al nostre club em toca la fibra.

El futbol és més negoci que mai, l’únic color que sembla seduir els jugadors és el verd —el de la cartera, no el de la gespa—, i competim amb autèntics clubs estat que estan disposats a pagar l’oro i el moro per qualsevol caprici del president o de l’entrenador de torn. I en aquest context, encara que parlem de xifres milionàries, emergeix el desig d’un argentí que s’ho està currant com pocs per poder complir el seu somni, que no és altre que vestir la samarreta del Barça.

I sí. La sensació és que s’ho haurà de currar una mica més i que la via per la qual aposta, el diàleg, l’educació i el quedar bé, no li serà suficient per assolir el seu somni. L’Atlètic de Madrid s’ha vestit de coco amb el Barça i no vol ni sentir a parlar de la possibilitat que Julián se’n vagi a Barcelona, malgrat els favors que li ha fet el club blaugrana en els últims anys regalant-los jugadors com Villa o Luis Suárez. Encara que això és més problema nostre que seu. Vendre bé sembla l’assignatura pendent eterna d’aquest Barça, que ha de pagar una fortuna per fitxar però que, en moltes ocasions, acaba regalant jugadors amb bon cartell, mentre que el club de la Meseta treu xifres milionàries per canterans que no surten ni a la col·lecció de Panini.

L’entorn de Julián Álvarez va deixar entreveure fa unes hores que el jugador podria plantar-se i que està molt molest perquè Simeone és de vacances a Eivissa i no ha pogut parlar ni amb ell ni amb Gil Marín, CEO del club matalasser. Aquest dimarts ja ha acudit a Majadahonda, a la Ciutat Esportiva de l’Atlètic, encara que tot apunta que, si vol tenir un desenllaç feliç, haurà d’adoptar una actitud una mica més bel·ligerant, que no necessàriament ha de ser incendiària. O sí…

Està clar que si el jugador finalment es posa les pintures de guerra, el Barça tindrà una responsabilitat amb Julián i no el pot deixar tirat. La Lliga comença d’aquí a no res, el club encara no té lligat cap davanter centre i, per si no n’hi hagués prou, Ferran Torres ja té un peu i mig fora del Barça. O tens un pla B molt, molt controlat, o ja estàs obligat a anar amb tot a buscar un Julián que agrada, però no per aquest preu. El preu ja és problema del Barça. El que sí que em preocupa és la pressió que pugui tenir al damunt Julián depenent de l’esforç titànic que s’hagi fet per ell, i amb un soci blaugrana que té la mosca darrere l’orella sobre la seva vàlua i el seu rendiment al club. Només els gols o les actuacions estel·lars apaivagaran aquesta sensació de malbaratament.

Espero que el Barça sàpiga què està fent perquè s’acosta una guerra crua i intensa que es traslladarà als partits que disputem contra els del Cholo aquesta temporada. Si jugar contra l’Atlètic en els últims anys ja significa preparar-se per anar a una guerra futbolística una mica barroera, no vull ni imaginar què pot passar aquesta temporada si, amb més o menys rebel·lia, el jugador acaba complint el seu somni.

Us confesso que jo soc dels que no hauria pagat aquesta quantitat per Julián, però, posats a baixar al fang, prefereixo pensar que m’estic partint la cara i la cartera per algú que sí que ha demostrat que vol venir. I això ja és tenir molt de guanyat.