Està el Barça cada vegada més a prop de la Champions?
El Barça va perdre 4-2 al camp del PSG, vigent bicampió d’Europa, però la derrota no hauria d’amagar una evidència: aquest equip cada vegada està més preparat per competir contra els millors

Hi ha derrotes que et deixen tocat i derrotes que, malgrat el resultat, et permeten veure el camí. La del Barça al Parc dels Prínceps pertany, per mi, al segon grup.
El PSG va guanyar 4-2 i ho va fer amb mereixement. Negar-ho seria absurd. L’equip de Luis Enrique continua sent, probablement, la gran referència del futbol europeu i va demostrar per què ha guanyat les dues últimes Champions. El mateix Hansi Flick va admetre després del partit que els parisencs havien demostrat ser millors. Però jo vaig acabar el partit amb una sensació que pot semblar contradictòria: crec que el Barça està cada vegada més a prop de poder tornar a guanyar la Champions.
No necessàriament aquesta temporada. No es tracta de proclamar que el Barça aixecarà la copa perquè sí. Es tracta de mirar d’on venim, observar on som ara i, sobretot, mesurar la distància que encara ens separa dels millors. I aquesta distància s’ha reduït.
El PSG va ser millor, però el Barça va competir
A París vam veure un Barça capaç de sobreviure als moments de superioritat del PSG i, sobretot, de tornar dues vegades al partit.
Désiré Doué va avançar els francesos abans del descans, però Xavi Espart va aconseguir l’empat a la segona part. Lucas Hernández va tornar a posar per davant els locals i Lamine Yamal, amb el 2-2, va tornar a demostrar que pot ser determinant també en els escenaris més exigents.
El partit es va escapar després. Vitinha va fer el 3-2 pràcticament a continuació i Fabián Ruiz va sentenciar el 4-2 en uns últims minuts en què el Barça va perdre frescor i el PSG va demostrar una qualitat que acostuma a separar els grans equips dels campions: saber matar els partits.
Això també forma part de l’aprenentatge. Però hi ha una diferència enorme entre perdre contra un equip que et fa sentir inferior durant noranta minuts i perdre després d’haver estat capaç de mirar als ulls el vigent bicampió d’Europa. El Barça va fer això segon.
Lamine, però no només Lamine
Lamine Yamal representa probablement millor que ningú aquesta esperança.
Té la capacitat de generar alguna cosa diferent quan el partit sembla bloquejat. A París ho va tornar a demostrar amb el gol de l’empat a dos. Però reduir el futur europeu del Barça a Lamine seria injust i, probablement, equivocat. Aquest equip continua creixent.
Hi ha una generació jove que acumula experiència al màxim nivell, futbolistes que estan assumint cada vegada més responsabilitats i un entrenador que ha aconseguit que el Barça torni a jugar els grans partits europeus pensant que els pot guanyar. I això, després dels últims anys, no és poca cosa.
Encara falten coses
Ser optimista no significa ignorar els problemes. El PSG també va ensenyar al Barça tot allò que encara necessita millorar si vol guanyar la Champions.
Cal defensar millor determinats moments. Cal saber gestionar els minuts en què el rival et sotmet. Cal tenir més control emocional i futbolístic quan el partit entra en la seva fase decisiva. I, sobretot, cal adquirir aquesta maduresa competitiva que permet als grans campions guanyar fins i tot quan el partit se’ls complica.
El PSG la té. El Barça encara l’està construint. Però aquesta és precisament la meva lectura positiva de París.
Aquesta derrota no em fa creure menys
Fa uns anys, quan el Barça es trobava amb determinats gegants europeus, la sensació era d’una distància enorme. No només en el marcador. També física, futbolística i mental.
Ara jo ja no tinc aquesta sensació. El Barça pot competir. Pot fer mal. Pot tenir moments de superioritat. I té futbolistes capaços de decidir una eliminatòria contra qualsevol rival.
Això no significa que ja sigui el millor equip d’Europa. París ens va demostrar que encara no ho és. Però probablement ja no necessita una reconstrucció. Necessita continuar creixent, corregir errors, acumular experiència i afegir les peces que encara li falten.
Per això la derrota contra el PSG no em fa ser menys optimista. Em fa pensar que el camí és el correcte. Perquè no totes les derrotes t’allunyen del teu objectiu. Algunes et permeten descobrir com de prop estàs d’aconseguir-lo.
I després de París tinc aquesta sensació. El Barça encara no és el millor equip d’Europa. Però cada vegada està més a prop de poder tornar a ser campió d’Europa.
