El Barça femení no es trenca: tingueu paciència
El sentiment de tristesa per les marxes de jugadores emblemàtiques és comprensible, però no podem caure en la trampa de l’autodestrucció
Merda! Un altre cop les maleïdes alarmes? Cada estiu passo igual amb el nostre Barça femení i el mantra és més o menys el mateix: se’ns en van les jugadores. El club està desmantellant el femení!, ens diuen alguns agorers puntuals a la cita de la incertesa, l’acudit i la ignorància esportiva. Doncs jo faré una crida a la calma, tot i que sé que serà una missió complicada perquè a l’estiu l’emocionalitat està a flor de pell. Que no s’apoderi el pànic… almenys de moment.
Està clar que l’encapçalament que el Barça perd quatre jugadores que van ser titulars a la final de Champions d’Oslo davant el Lió és molt llaminer. I que els noms dolen no és cosa que amaguem. S’ha oficialitzat l’adéu d’Alexia Putellas, de Mapi León, Ona Batlle, i fa pinta que Salma Paralluelo seguirà les seves passes. No amagaré el que per a mi és una realitat incòmoda: res a veure amb el que va passar l’any passat, quan la majoria de jugadores que es van fugar en un altre estiu traumàtic no eren titulars indiscutibles. Ni de bon tros. Però perquè la fotografia tingui sentit cal analitzar bé les coses, tancant si cal el sentiment culer visceral que moltes vegades ens fa tenyir tota la imatge d’un negre tràgic.
L’Alexia se’n va després de més d’una dècada de blaugrana perquè s’ha buidat i considera que el seu cicle a l’equip de la seva vida s’ha acabat i ara vol gaudir d’altres experiències. Si és la Reina sobre la gespa, també ho ha de ser per prendre les seves decisions. I se’n va per la porta gran, amb un homenatge que perdurarà per sempre als nostres cors. El mateix homenatge que mereixia la Mapi León, que es troba en una situació molt similar a la de l’Alexia. 9 anys de Mapi donen per a molt, i és normal que ens deixi un buit enorme, però també s’ha guanyat el dret a decidir els seus següents passos.
Els casos de l’Ona i, veurem si el de la Salma, estan més alineats amb el context actual que, dit sigui de passada, és bastant criminal per al club perquè el pressupost del femení va lligat a tot l’equip, cosa que ens dona un clar desavantatge competitiu amb altres equips d’altres lligues on això no passa i tenen més diners per fitxar i per convèncer les jugadores. La projecció i expansió del futbol femení és un fet, però això té una lectura que pot arribar a ser terrible per a esquadres com el Barça que han de competir amb autèntics clubs estat amb els quals la convicció econòmica la tenen pràcticament perduda.
Vaja, que ja podem anar abandonant la idea romàntica que les nostres jugadores acabaran la carrera al Barça. Hi haurà casos excepcionals, és clar, però no serà la tendència mentre el club no estigui fort econòmicament. Per sort el Barça continua tenint una base extraordinària de jugadores que han estat ornamentades amb jugadores que han pujat del B com si fossin autèntiques veteranes. I crec que a això ens hem d’aferrar amb optimisme: la nostra pedrera és brillant i segur que tindrem nous casos que il·luminaran el món i, com no, la pesada de la Kang, obsessionada amb el Barça. El mateix passa amb les sortides de jugadores del B, que es veuran saldades amb fitxatges de futur com els que ja està fent el club i el talent i les ganes de les jugadores que pugen des de categories més inferiors.
En resum, que tots hauríem signat tenir l’Alexia, la Mapi o l’Ona aquest 2027. Però això ja no passarà, així que no ens queda altra que confiar perquè el nostre club continuï sent una referència mundial. Estem només a principis d’estiu i confio que en Pere Romeu, renovat dos anys més, i tot el seu staff i equip directiu sabran què fer per encarar aquest futur que per a algunes és tan gris. Però jo sóc dels que pensa que això no és Mordor (almenys encara), i que podem confiar que es farà una bona gestió pensant en present i futur. I si volem ser crítics, com a mínim esperar que es tanqui l’estiu. Què fer mentrestant? Molt fàcil: gaudir de tot el que s’ha aconseguit aquest any, cosa que molts voldrien tenir a les seves cases milionàries i que, de moment, no han aconseguit ni amb tots els diners del món. I això sí que fot.