Barça, per què us agrada tant el risc?

Si parleu amb les oficines del Barça us diran que estan tranquils. Que hi ha full de ruta, planificació i que el conjunt blaugrana començarà la seva nova aventura a la Lliga amb els jugadors inscrits i molta pólvora. Celebro aquesta dosi d’optimisme blaugrana, però hi ha una dada reveladora i una mica preocupant: a falta de deu dies perquè comenci el campionat de Lliga, l’equip només té inscrits dos davanters. Només dos. Lamine Yamal i Raphinha són els privilegiats que figuren ara mateix als registres de LaLiga.

Aquest any no hauríem de tenir problemes amb les inscripcions perquè el Barça ja està en la regla de l’1:1, però no deixa de ser significatiu que els aficionats culers hàgim d’anar cada estiu amb marcapassos nous per les emocions que sempre ens esperen a la recta final del mercat de fitxatges. Ara com ara no estan inscrits ni Gordon, ni Adeyemi, ni Bisiwu, incorporacions d’aquesta temporada. Tampoc ho està Andreas Christensen. Us compro la paciència i l’optimisme amb les inscripcions. D’acord. Però hi ha més.

El gran objectiu d’aquest mercat de fitxatges, que val per dos —l’any vinent, amb la culminació de les obres del Camp Nou i la famosa cúpula, poca inversió es podrà fer—, era aconseguir la contractació d’un davanter centre solvent que suplís la sensible baixa de Robert Lewandowski. Vaja, un jugador que sigui capaç de marcar-te 30 gols o més per temporada. No només encara no ha arribat ningú, sinó que el Barça ja ha tancat la venda de Ferran Torres al PSG per 50 milions més variables. Amb la no continuïtat de Rashford i la lesió de Roony, la nòmina de pólvora cotitza a la baixa.

La contractació del gran desitjat, Julián Álvarez, continua encallada i sembla que les coses no es mouran si el jugador no adopta una posició més bel·ligerant i els toca una mica més els nassos. En qualsevol cas, ara mateix sembla una quimera que el seu fitxatge es pugui resoldre en menys de deu dies. Entenc que el club té un pla B o un pla C per si falla l’operació Julián, però passen els dies i cada vegada s’assumeixen més riscos d’arribar a la recta final a un pas de l’infart. El rotllo de cada estiu.

El que sí que ja em comença a emprenyar és la pressió que sembla que exerceixen tots els clubs sobre el Barça al mercat, mentre que, des de fora, la sensació és que a l’hora de vendre som més Caputxetes que llops ferotges. Ens demanen 80 milions per Rodri, i nosaltres vendrem el jugador de moda a Espanya per 50. I, per si no n’hi hagués prou, tanquem l’operació sense tenir lligats els anhelats davanters. Penso que el Barça hauria de començar a posar les coses més difícils als clubs, tal com fan els equips amb nosaltres. I això passava, per exemple, per demanar més per Ferran —i més a un club com el PSG, a qui els diners li surten per les orelles— i per no deixar-lo marxar fins que la seva plaça estigués coberta.

Però no. Ferran Torres ja ho té fet amb el PSG mentre el Barça espera actes de caritat amb Rodri, Julián o Jorge Salinas, del Racing de Santander. Suposo que al club tenen més informació que nosaltres i arguments per transmetre tranquil·litat, però la meva percepció és que, una vegada més, anem tard, amb una certa improvisació i sense complir el gran objectiu que ens van prometre: que la plantilla faria un salt de qualitat i seria més competitiva que l’any passat per intentar assaltar la Champions.

Quan Rodri i Julián siguin a Barcelona, potser sí. Per ara, un pensa que la cantera pot ser clau per salvar algun cul i que continuem jugant amb foc. Una cosa és que a Laporta li agradi el risc i es mogui bé en aquests escenaris, i una altra és que ens la colin. Avui només és un avís. D’aquí a 15 dies en faré la valoració final.